dilluns, 6 de desembre del 2010

Jocs i atzar

L'atzar, quin factor! Tranquils, no entraré en discussions sobre determinisme i indeterminisme; si l'atzar existeix realment o no... És indiferent, avui per reflexionar sobre el tema només em referesc a l'atzar com als factors d'un joc que no són en les nostres mans.

Vull parlar d'atzar quan, en un joc, un determinat fet no depèn de nosaltres, de cap jugador, sinó d'un fet incontrolable. Si parlam de jocs de taula, vet aquí els daus, els cara o creus o qualsevol sistema que puguem inventar. Si parlam d'altres jocs, les manifestacions atzaroses són infinites; des del vent quan jugues a un joc de pilota fins al típic conductor boig que et trobes quan fas l'examen pràctic del carnet de conduir... bé, això darrer no és cap joc  ;)

El món dels jocs és ple d'atzar en diferents graus i sempre amb una presència variable segons el joc de què parlem. En ocasions hi dóna color, en altres en lleva, i en altres directament no hi té paper.

Quan vaig començar a interessar-me pels jocs, tenia la tendència a rebutjar tota mesura d'atzar. Em sabia greu saber que, a l'hora de jugar, no podria fer res ni per guanyar ni per perdre. Tanmateix, l'experiència m'ha demostrat que, en el seu pes just en la balança, l'atzar pot donar efectivament color i gràcia a un joc.

El parxís, per exemple, és un joc en què et regeix l'atzar, perquè els teus moviments depenen d'un dau, però al cap i a la fi tens una certa llibertat -quina de les quatre fitxes mous-, i això fa que hi hagi bons jugadors de parxís, amb bones tàctiques de joc, i mals jugadors de parxís.

Després hi ha jocs en què la presència d'atzar és nul·la: tot depèn de la voluntat dels jugadors. El millor exemple que em ve al cap és el dels escacs, o les dames.

En darrera instància hi hauria els que menys m'agraden -i que anomenar-los jocs gairebé em fa vergonya-. Que són aquells en què no importa el que facis, perquè l'atzar ho és tot. Parl del famosíssim joc de l'oca i la infinitat de jocs similars que hi poden haver. Són jocs essencialment per a infants, i és que segur que no sentireu mai ningú dir que coneix «qualcú que juga molt bé al joc de l'oca». Bàsicament no es pot jugar ni bé ni malament, fas el que et dau el diu i punt. Jo crec que li varen posar aquest nom perquè, si convides una oca a jugar al joc és perfectament capaç de guanyar-te sempre que trobis la manera de fer-li llençar el dau.

No res, avui no vos duc cap joc preparat, només volia fer aquestes reflexions sobre l'atzar. Com més complexe és un joc, de maneres més variables es pot presentar l'atzar i més mal de fer és analitzar el grau d'incidència real que té. Els tres exemples que he posat són l'extrem senzill i ajuden a fer-se'n una idea: hem d'anar alerta amb l'atzar, una sobredosi pot condemnar un joc a l'avorriment, però una dosi ben administrada pot ésser perfectament positiva.

divendres, 3 de desembre del 2010

Ocalimotxo en català

Ara deu fer tres anys que vaig fer aquest tauler de joc d'ocalimotxo. Realment no crec que sigui necessari explicar-vos en què consisteix el joc, és prou conegut.

«Quin alcohòlic que estàs fet...»

Pensareu, per ventura. Res, jo vaig deixar l'alcohol ja fa més d'un any i mig per a tornar-me abstemi, però no vos enganaré: estic orgullós d'aquest tauler perquè em va quedar maco i perquè, quan encara no m'interessava gaire el tema dels jocs, va ésser el primer que vaig crear -versionar, en aquest cas-.

Aquesta versió tampoc té res d'especial, senzillament que si hi jugau possiblement no acabeu la partida i hi poseu punt i final en el moment en què l'alcohol vos vessi de ses venes... vaja, com qualsevol ocalimotxo ben fet. Ah sí, i que és en català, l'absència de taulers amb aquesta característica va ésser el que em va animar a fer-ne un de propi per jugar amb uns amics.

Vaja, ja que jo no hi jugaré pus i com que veig que de tant en quant la gent em demana que li passi, crec que no està de més que quedi penjat a la xarxa i que, si hi voleu jugar, ho pugueu fer. Ja vos avanç, però, que la vida és més divertida sense alcohol, em sentireu a parlar del tema.

«Quin bon conseller que estàs fet, primer ens dónes un tauler d'ocalimotxo i després ens dius que l'alcohol no mola»

Efectivament.

M'hauria agradat revisar-lo però no en conserv l'arxiu vectorial, una llàstima.

dijous, 2 de desembre del 2010

Jocs de rol i rol en viu

Gràcies a les facilitats d'Internet, vaig conèixer l'existència del que és anomenat rol en viu. Per a definir el rol en viu, primer convé entendre el concepte de joc de rol. Un concepte enganyós, explicaré per què.

Des d'un punt de vista objectiu, els jocs de rol són aquells en què els jugadors hi desenvolupen un determinat rol, personatge o paper. No res pus que això.

Per extensió, els jocs de rol en viu no deixen d'ésser un tipus de jocs de rol. Una branca en la qual la interpretació té un pes important i que es contraposaria -més o manco- a altres branques com per exemple els jocs de rol de taula o el rol narratiu (una altra branca interessant sobre la qual qualque dia m'animaré a parlar), en els quals la interpretació perdria pes o directament no en tendria.

No hi ha molt de material a Internet sobre els jocs de rol en viu, però em varen cridar especialment l'atenció, em semblaren de bon principi atractius. Tot d'una vaig trobar-me que en aquest gènere de jocs de rol hi tenien gran presència aquestes sessions que tanta fama tenen en què dotzenes de persones disfressades envaeixen un castell armats amb espases de cartró.

«Vaja, no ho hauria imaginat mai»

Sí, jo també tenc prejudicis de tant en quant. Quan vaig llegir la definició de rol en viu pensava en altres coses menys frikis. Enteneu-me, ara no tenc res contra aquestes pràctiques, de fet, estic ansiós de poder-ne participar a qualcuna. Senzillament és una realitat que no són gens habituals (de fet, inexistents) entre les meues amistats.

En tot cas, de moment sí que seguesc pensant que aquests jocs de rol en viu són en general poc accessibles, en tant que jugar-hi amb gent que no n'ha jugat mai -o sense un màster (monitor-guia) experimentat- pot ésser impossible.

Per ventura són manies que tenc, jocs que expliquen les seues normes amb manuals de cinquanta pàgines o que requereixen més de vint persones per a jugar-hi, no em solen resultar atractius... reunir vint persones no és fàcil, i si a més han de llegir 50 pàgines per a entendre el joc, menys ho és encara. A falta d'experimentar-ho no negaré, però, que un pic posat el fil a l'agulla no pugui acabar essent l'experiència més divertida de l'any.

Tornant al tema, com deia, vaig trobar a faltar material de rol en viu més accessible, bàsic i entenedor; que explotàs els trets més fonamentals de la disciplina, sense complicacions. Vaig trobar qualque cosa -ja en parlaré en altres ocasions- però no gaire.

En tot cas, jo estic convençut que hi ha matèria, però és mala de trobar o no està classificada com a tal. El món de l'esplai treballa prou sovint -potser inconscientment- amb jocs de rol en viu essencialment senzills... també hi trobaríem centenars de jocs populars -alhora utilitzats a vegades pel món de l'esplai-. Però això és mal de trobar perquè, com dic, ningú parla de jocs de rol, sinó de jocs.

Per queixar-se que no quedi: el mateix que passa en aquest cas és el que podem trobar en altres arts. És el mateix que passa a l'hora de voler etiquetar una cançó, un quadre o una obra literària. Hi posis l'etiqueta que hi posis, sempre hi haurà qualcú que et dirà «podries haver-ne posada una altra». I en ocasions tendrà raó.

I en el camp dels jocs passa més encara i de fet no queda més remei que passi, perquè baldament qualcú s'hagi dedicat a fer un sistema d'etiquetes satisfactori per a la classificació de jocs, aquest no sembla haver-se escampat pel món ni haver-lo llegit ningú. Qui sap, amb una mica de sort n'acabaré intentant fer un jo un dia d'aquests.

Abans que em fugi del tot el conill, acabaré l'article amb un detall que no he acabat de dir: vaja, que el món és ple de jocs de rol en viu, si respectam la descripció estricta que he donat, tot i que de forma inconscient. Em qued amb un exemple que ja he llegit a qualque banda: el joc esportiu de policies i lladres, n'és un bon exemple. L'etiqueta d'esportiu ve de la part d'activitat física que té. Però, no ens enganem: els jugadors, en aquest cas, no fan més que representar dos rols diferents, el de lladre o el de policia.

Jugar a fer jocs

Em veig animat a encetar un blog de marcat caràcter personal sobre una de les meues passions. Una passió tardana, per què amagar-ho, i és que mai fins ara m'havia sentit tan atret per aquest tema: la invenció de jocs. No parl de videojocs. Jo no som informàtic, només un petit amant de la teoria de la literatura, un inconformista amb un molt reduït contacte amb els coneguts jocs de rol.

En la meua arribada a l'edat adulta, aquest contacte amb determinats jocs de rol de posat senzill va fer-me experimentar sensacions que des de petit no sentia, i va fer que em retrobàs amb una cosa que mai m'ha deixat d'agradar encara que a estones l'hagi deixada de fer: jugar.

La meua ment, sempre inquieta, em va dur a cercar coses semblants, il·lusionat per tot el que hi podria trobar. Tot i que he de reconèixer que em queden moltes coses per descobrir i experimentar, no vaig trobar amb facilitat exactament el que cercava, una cosa semblant al que havia estat la meua porta d'entrada a aquest món: jocs divertits i entretenguts, però alhora senzills i bons d'entendre. És així com vaig decidir-me a crear de qualque manera el que m'agradaria trobar-me.

En el meu pas per l'estudi de literatura he après a treballar obres literàries... entre altres coses, a desglossar-ne i trobar-ne els fonaments. Un mètode que, segons crec, és igual de vàlid per a l'anàlisi i la creació dels jocs. Jocs i literatura, qui ho anava a dir... Intentaré anar explicant aquestes i altres reflexions en aquest blog, on també tenc pensant anar penjant els jocs que creï, el que vendrien a ésser les meues obres.

Ja ho advertesc: no espereu quotidianitat en aquest blog, vos assegur que sempre que tengui coses per dir, en diré; però aquesta no és la meua professió, només un hobby, i de la mateixa manera que molts d'artistes només fan art quan els arriba l'anomenada inspiració, jo ben sovint som víctima d'ella mateixa.